Temes de debat
famílies i escola
Temes de debat es va dur a terme durant el curs 2013-2014. Va consistir en tres jornades de debat a partir de la visualització de tres programes de “Famílies i escola”, emesos per la Xarxa de Televisions Locals: “Me l’estimo tal com és!”, “Miro la vida en positiu” i “Li costa aprendre, per què?”.
Els vam visualitzar i, tot seguit, vam debatre les conclusions que oferia el programa i vam consensuar les nostres.
A continuació, trobareu l’enllaç on podeu visualitzar cada programa i les conclusions que en van sorgir.
Programa 1:
Me l’estimo tal com és!
Famílies i escola és, sobretot, un programa didàctic (és a dir: a banda d’entretenir, intenta formar). L’objectiu bàsic del programa és que les famílies tinguin més informació i eines per fer cada dia la seva tasca educativa.
Conclusions
1.
No exagerem dipositant somnis en els nostres fills. Sobretot si després caiem en l’error de convertir aquests somnis en exigències
2.
Transmetem-los aquelles coses que van bé per la vida, però també deixem-los ser lliures i singulars.
3.
Davant les coses que no ens agraden dels nostres fills, pensem sobre la importància que tenen i, si podem, raonem i negociem amb ells.
4.
Estimar als nostres fills no vol dir exigir-los ser els millors, sinó procurar que estiguin bé amb si mateixos i amb el seu entorn.
5.
Donem als nostres fills una base sòlida, sobre la qual puguin edificar la seva vida.
6.
No els hi imposem les coses que ens agraden a nosaltres: transmetem-los-hi de manera flexible i amable.
7.
El més important és respectar la manera de ser i fer de cada fill,
allò que el fa ser diferent i únic.
Allò que ha de ser bo per al nostre fill no és necessàriament el que teníem pensat per a ell. Influïm en les seves decisions, però deixem-li llibertat.
9.
Respectar la individualitat dels fills
i donar-los-hi criteris que els serviran per al futur.
10.
No busquem que els nostres fills siguin d’una manera determinada,
sinó que se sentin bé amb si mateixos i que facin sentir bé els altres.
Programa 2:
Miro la vida en positiu
Avui explicarem el paper dels pares en l’educació de valors de superació personal, d’optimisme davant la vida i els problemes, d’iniciativa davant els obstacles.L’objectiu bàsic del programa és que les famílies tinguin més informació i eines per fer cada dia la seva tasca educativa.
Conclusions
1.
Optimisme i esperit participatiu.
Educar als nostres fills en la idea que ells mateixos han de participar i que amb col·laboració i companyia poden resoldre molts dels seus problemes. Això els ajudarà a ser optimistes i probablement a tenir esperit participatiu.
2.
Sempre missatges positius i clars.
Donar sempre als nostres fills el missatge que poden millorar. Fer-los veure que hi ha possibilitats d’anar endavant.
3.
Tenir cura amb el llenguatge que fem servir.
És important fer servir el llenguatge correctament: no etiquetem als nostres fills amb adjectius negatius. Diguem-los quins aspectes concrets poden millorar.
4.
L’error: una manera fantàstica d’aprendre.
Podem explicar als fills que equivocar-se no és res dolent, sinó una manera d’aprendre. Ajudem-los a acceptar l’error com a part del creixement i l’aprenentatge.
5.
Molta, molta comunicació.
Poder parlar dels seus i dels nostres reptes, il·lusions i petits fracassos, és molt important per ajudar-los a ser persones.
6.
Ensopegar i aixecar-se amb més força.
Ensenyar a superar dificultats; per fer-ho, no traiem totes les pedres del camí dels nostres fills, sinó ensenyem-los a entrebancar-se i a aixecar-se. Per això, cal començar aviat perquè són més assumibles i de menys risc.
7.
Escoltem i donem valor a allò què diuen.
La curiositat és una actitud que cal educar. Cal escoltar-los i interessar-se per allò que diuen.
8.
Situacions i idees diferents.
Fem-los, també, plantejar-se activitats i arguments diferents dels que fan i pensen habitualment.
9.
En l’adolescència, cal seguir educant aquestes actituds.
Quan els nostres fills entren en l’adolescència, cal obrir nous espais o buscar noves alternatives.
10.
Perseverança i límits.
La perseverança i una bona comprensió dels criteris que els donem, ens ajudaran a educar aquestes actituds i els ha de permetre posar-se límits quan no hi som.
11.
La família és el model! Recordem-ho, l’optimisme s’encomana.
Si hi ha una actitud positiva, la podran imitar.
Programa 3:
Li costa aprendre, per què?
Famílies i escola és, sobretot, un programa didàctic (és a dir, a banda d’entretenir, intentar formar). L’objectiu bàsic del programa és que les famílies tinguin més informació i eines per fer cada dia la seva tasca educativa.
Conclusions
1.
Entre un 12 i un 18% d’infants no segueixen els aprenentatges
i en alguns d’aquests casos aquesta simptomatologia pot desenvolupar un trastorn d’aprenentatge.
2.
La causa del fracàs escolar dels alumnes és multifactorial;
un d’aquests factors pot ser el trastorn d’aprenentatge.
3.
Els trastorns d’aprenentatge més habituals són la dislèxia
(dificultat de lectura i escriptura), el TDAH (dèficit d’atenció i concentració) i la discalcúlia (dificultat en el càlcul).
4.
El TDAH es detecta, sobretot, per un excessiu moviment motriu
i per la poca capacitat de concentració. Quan l’infant no pot controlar-ho, hi ha un trastorn.
5.
El trastorns d’aprenentatge no es diagnostiquen fins als 6 o 7 anys.
Les famílies hem de mantenir una actitud positiva, observar els nostres fills de ben petits i detectar possibles problemes.
6.
Cal fixar-se, sobretot, si el nostre fill té comportaments allunyats dels habituals per la seva edat.
És a dir, si el problema intervé greument en la seva vida diària.
7.
Un jove amb un trastorn d’aprenentatge ben tractat
pot fer estudis universitaris si ho desitja.
8.
Els nens amb trastorn d’aprenentatge són, sovint, emocionalment vulnerables. Poden patir una baixa autoestima.
9.
Per detectar i tractar un trastorn d’aprenentatge, és fonamental el treball en equip entre professorat i professionals especialitzats conjuntament amb les famílies.
10.
Quan està indicat, el tractament farmacològic pot ser adient i molt útil.
